1 Llicenciatura en Educació Social. Encarregat de la Direcció Tècnica.

• Pallàs, Pol
• Tlf.: 676 *** ***
• email: polpallas.animat.@gmail.com

1 Llicenciatura en Educació Psicologia o Psicopedagogia. Encarregat de la Direcció Pedagògica.

• Galamany, Olga
• Tlf.: 676 *** ***
• email: galamanyolga,animat.@gmail.com

1 Diplomat en Treball Social. Coordinador de Projectes.

• Cotines, Sergi
• Tlf.: 676 *** ***
• email: cotinessergi,animat.@gmail.com

4 Tècnics d'Atenció Sociosanitària. Encarregats dels tallers i teràpies.

2 Monitors de Temps Lliure (poden ser integradors socials). Encarregats o suport dels tallers i teràpies.

1 Ensinistradora d'animals i Tècnica en modificació de conducta canina

Tallers de sabó

HISTÒRIA DEL SABÓ

El sabó és molt antic, podem situar el seu origen a la mitologia romana, on en un relat es descriu com prop del riu Tíber a Roma es va produir la reacció química de saponificació (per la muntanya de nom Gripau propera al riu), és a dir, es va unir l’aigua procedent de la muntanya amb les cendres i greixos procedens de sacrificis rituals d’animals, donant origen al sabó.

També es diu que l’origen del nom procedeix de la ciutat de Savona, prop de Gènova a Itàlia on es va elaborar el primer sabó sòlid.

Realment no es pot fixar amb seguretat l’origen del sabó, però sí que es pot rastrejar el seu origen. La primera referència a un producte similar data de l’any 3000 a.d C a l’antiga Mesopotàmia, a la regió de Sumer, on van aparèixer unes taules d’argila que esmenten la barreja consistent en bullir olis amb àlcalis, potassi, soda, resines i sal. El resultat era una barreja utilitzada per tractar fibres tèxtils, com la llana i la pell.

A l’Antic Egipte hi ha referències a substàncies sabonoses dirigides a la medicina. A Fenícia al segle VII a. C. El sabó s’utilitzaba per netejar teixits de cotó i llana.
      
Igual que la resta de societats antigues, la civilització clàssica també va emprar el sabó. Així ho permet testificar el descobriment d'unes restes arqueològiques trobades a la ciutat romana de Pompeia i que han estat interpretats com una fàbrica de sabó, daten del II mil · lenni a. C. El testimoni de Plini el Vell, autor del segle I d. C. dóna fe de l'ús del sabó en parlar en un dels seus textos sobre els diferents tipus de sabons que les dones empraven per tractar els seus cabells. Aquest autor va afirmar que van ser els gals qui en el segle IV a. C. inventar el sabó. Consistia en un fluid escumós obtingut bullint olis amb l'aigua procedent del rentat de cendres. Un altre autor clàssic que nomena el sabó en els seus textos és Galeno, del segle II dC C. Aquest autor l'identifica com un producte utilitzat per al rentat de les peces i la higiene personal. Malgrat aquestes mencions, els grecs i romans més que sabó, solien emprar oli d'oliva per a la seva neteja personal. Ells empastifava el seu cos amb oli d'oliva i sorra i després procedien a retirar la barreja juntament amb la brutícia mitjançant un raspador anomenat "strigil".

Amb la caiguda de l'Imperi Romà i les invasions bàrbares l'ús del sabó a Europa va entrar en decadència. No obstant això, el món musulmà va continuar investigant en el terreny i van ser els primers a introduir la calç a les cendres del lleixiu, de fet, la paraula àlcali deriva de l'àrab "al-Qali", el significat és cendra.

A partir dels segles VIII - IX en tota la conca del Mediterrani, i més centrat en les regions de Marsella, Gènova, Sabone i Venècia va començar a florir la indústria sabonera. Durant el segle XV els sabons elaborats a partir de l'oli d'oliva van entrar en auge, estenent-se per tot Europa i convertint-se en els millors per a la cura corporal. Aquests sabons van ser els precursors dels sabons actuals.

Teràpia amb gossos.

HISTORIA DE LA TERÀPIA ASSISTIDA PER ANIMALS (TAA)

Històricament els animals han format part dels programes terapèutics amb l’objectiu d’ajudar a les persones amb diferents patologies.

Els grecs per exemple van començar amb passejades a cavall per aixecar l’autoestima de persones amb malalties que en aquell temps no sabien curar.

En l’època moderna, a mitjans del s.XX es van propagar tant per Europa com per els Estats Unitats i l’objectiu general es centrava en la rehabilitació de persones amb discapacitats físiques.

Segons el Sr.William Tuke, pioner amb la teràpia assitida per animals, postulava que els animals podien propiciar, valors humans en malalts de tipus emocional, aprenent autocontrol, mitjançant el reforç positiu.

La teràpia amb animals ha estat utilitzada amb el tractament de persones amb discapacitats visual i física. Els gossos van intervenir per animar els pacients a fer exercici i el resultat va ser que molts dels pacients van aprendre a gaudir d’una vida més normalitzada incloient activitat física i esportiva.

Durant la Segona Guerra Mundial, es va utilitzar els gossos com a teràpia per tractar el TEP (Trastorn d’Estrés Postraumàtic). El 1976 una infermera nord americana que treballava a Anglaterra va notar que els pacients milloraven el seu estat anímic, reduien el seu nivell d’estrès i de pressió arterial, davant la visita d’un capellà amb el seu company caní, un Golden Retriever. Anys després es van reclutar més gossos per ajudar a nens a superar trastorns de la parla i emocionals.